LLista de cançons del concert del dia 28 del 12 del 2009 al Rick's Bar

Part 1

1 · Religió nocturna
2 · Distància
3 · Touch
4 · Vidres trencats
5 · El plor del fènix
6 · Winter Song
7 · Brilles

Part 2

8 · Vine
9 · Raül Alcón
10 · Un tal Pere
11 · Llença't
12 · Larom Princess Kingdom
13 · First Time
14 · She believes in my eyes
15 · This is you
16 · Sol baix
17 · Chasing Cars

bisos

18 · So Long
19 · Strawberry Fields Forever
20 · I am the walrus

-1

-1

L'amor. S'hi barregen les diferents naturaleses humanes; una infinita culpabilitat s'emportarà el darrer alè. Carta de perdó.

Jo havia de viure en aquesta vanitat,

el meu orgull explotant ressonava,

la maleta preparada ben a dins

i mai et deixaré d'estimar,

mai, amor.

Vaig entossudir-me a continuar,

a prosseguir la recerca estèril de l'artifici

i vaig escriure sobre absolutament tot,

les paraules en ordre, ben endins,

ben endins, amor.

Quan els nostres camins se separen

recobert de la pell de la nit,

tatuat per la llum estel·lar d'orió,

giro el cap i et veig i sento,

i et sento, amor.

I durant el viatge que havia de curar-me

vaig veure cares obstinades,

vaig veure persones vestides de dolor,

vaig veure com a tothom li manca,

a tothom li manca, amor.

En una atmosfera de suïcides

en què les aures de felicitat són errants,

en què la dolça aparença dels records

aviva igual que un foc

igual que un foc, amor,

trobo a faltar l'aparent plenitud,

la continuïtat de les idees en nosaltres,

l'intrencable esforç de les bones intencions,

i llavors et provo, et tasto,

et tasto, amor.

M'agradaria pensar que en aquell instant

és el meu esperit el més noble

que és l'ànima l'escollida,

però hi ha tantes fugides, tantes fugides,

tanta por, amor.

Sé perquè m'ho van dir les carreteres

que arreu on passo sobrevisc,

sobrevisc però destrueixo als altres

i faig que abandonin els somnis,

i els abandonen, amor.

Aquesta existència té poca importància,

existeix un lloc on cap culpa em faci esclau?

Aquest ball de màscares dansa fort,

les mirades i disfresses són estàtiques,

són estàtiques, amor.

I estàtic és el meu lament,

no vull tornar enrere, destrossar-te,

no vull que perdem el fràgil control,

però aquí és escàs el coratge

i sóc covard, amor.

Llista de Cançons del concert a l'Astrolabi del 21 - 12 - 2009

Primera part

1 · Touch
2 · Infidels (llums i ombres)
3 · Where Should I go?
4 · Vidres trencats
5 · Winter song
6 · Odissea
7 · The night
8 · This is you

Segona part

9 · Distància
10 · Llums del nord
11 · Aquesta nit, a Sarrià
12 · Sol Baix
13 · Raül Alcón
14 · Segur de res (Raül Alcón)
15 · Wonderwall
16 · Surt
17 · Terra de llàgrimes i vent
18 · La noia de l'Astrolabi
19 · I am the walrus
20 · Vine

Bis

21 · Chelsea Hotel



A vegades hi ha llocs on tornar i on mostrar el que has après, a vegades hi ha petits racons on deixar-se anar i cridar ben fort, reinventant una realitat massa vulgar com per poder-la compartir i acatar, hem de somiar, i tots els somnis d'ahir s'incrusten en la pell del temps per en algun moment tornar.

El concert d'ahir va ser una combinació de moltes coses; nous temes, noves experiències, però arreu ressonava de fons aquelles primeres tímides passes de la maquetes antigues, de les cançons amb lletres innocents. Vaig sentir alguna cosa estranya en tocar Llums del nord, Aquesta nit, a Sarrià i Sol baix seguides. Va ser com, uff, passa el temps, passa rapidíssim i cal continuar endavant, no hi ha altra opció.

Els nous temes em van agradar molt com van sonar; Touch amb la seva lletra senzilla;

I would like to have in one hand the sea
and in the other the hill,
(...)
You should know you
you still inspire me

El tema de Winter song amb el seu ritme i l'entonació dylaniana

Over the parks and over the streets
the rain is fallin' down and it's so hard to see
your face tonight, tonight, tonight

El tema Vidres trencats que descriu aquella vida tan estranya que hem tingut alguns i algunes aquests darrers mesos i que demostra que les coses s'han de tastar per no quedar-te amb la simple imatge externa que tenen

Té ganes de tocar-te
però estàs rodejada
de vidres trencats

I The Night, amb el seu crit èpic escrit per Raül Alcón i Guillem Casas

Tonight is the night
where sadness is happiness,
tonight is the night where death
is like

Seguit de l'amarga This is you. Crec que és la cançó que més us agrada.

Late at night, early in the mourning...

La segona part va començar amb una de les cançons que m'estimo més dels darrers temps; Distància. És de la maqueta amb lletres més fosques i música més trista que crec que he fet; Religió Nocturna. No us podeu imaginar com descriu fil per randa el que et passa quan tens un amor lluny, molt lluny teu i recordes la forma del seu cos, la veu, els ulls...

Ningú ho fa tan bé com tu,
recordant al teu cos al meu cos faig entendre

Com ja he dit les següents caçons van tenir alguna cosa de nostàlgic sobre meu i sobre els que em seguiu de fa temps; Llums del nord amb la Vallferrera i Sol baix amb els cants de

I tu saps... i ella sap...

Vaig convidar el Raül perquè ens cantés dues cançons seves i ens deleités amb la seva poètica. No hi podia faltar Segur de res que vam cantar els dos junts.

Alguns proclamen les derrotes que han guanyat,
d'altres diuen que han fet seva la ciutat

Terra de llàgrimes i vent em va emocionar, imagino que ho vau notar. I, en fi, què dir de La noia de l'Astrolabi i Chelsea Hotel?

Moltes gràcies per aquest retorn tan esperançador,

ahir es va fer clar per mi en algun sentit; portem tot un bagatge a l'esquena, més de 100 cançons, més de 100 històries, 7 maquetes, 2 discos, experiències que ens canvien i que quan plasmem en un tema i retornem a escoltar-se ens poden fer sentir les mateixes coses que sentíem però sempre amb un punt de nostàlgia. I una cosa encara millor; cada nova cançó és millor que l'anterior i això és un gran senyal.


M'excuso per no tocar Boira i She believes in my eyes, però ahir estava massa emocionat per tocar certes cançons,


Fins dilluns que ve al Rick's Bar.

Proves de no deixar-te enlluernar per ella
però enumeres tot i aixi del seu cos
belleses, de la seva veu la tendresa,
de la nit els esbufecs que li robes.

Vas comptant els segles que resten encara
fins la següent trobada que en secret
tan desitges, i et demanes si no hi ha més
que casualitat de sexes excitant-se.

Vols escoltar la remor roja d'un si?
I vols omplir-la de caricies d'estels?
T'agradaria que es tornessin certesa
els ulls verds que es pregunten si et vull per mi?

Ben endins, però, saps que el cos ho rebutja,
no li cal que una ànima el faci feliç.

Grandaddy per sempre

Estic preparant l'últim viatge que em permetrà instal·lar-me definitivament a la meva nova casa a Ghent (Flandes, Bèlgica). Els comiats són difícils. Les cançons es queden, però nosaltres seguim avançant pels pendents atzarosos del temps i no sabem on ens porta el destí i ni tan sols quin és el nostre punt d'origen. Fa molt temps que tenia ganes d'escriure aquest article.

Grandaddy és el grup de música que m'he estimat més sempre, des que els vaig descobrir a Flaix TV en el programa Que vénen els indis! que portava el Pere Espinosa no he parat d'escoltar-los. Recordo el dia que els vaig escoltar per primer cop. Jo m'estava dutxant i el Pere Espinosa deia que tot seguit escoltaríem un grup d'homes tristos de Modesto (Califòrnia). El nom de Modesto per a una ciutat ja em va semblar suggerent de bon principi, melancòlic, vaig pensar. Llavors va començar a sonar "Now it's on" single del disc que presentaven en aquella època, l'any 2003, anomenat Sumday. Vaig pensar que Sumday era un nom molt interessant, una barreja de Sunday i Someday que em va fer pensar. La combinació de tot plegat amb la imatge que oferien en el videoclip, la dolça veu del cantant i compositor Jason Lytle, la manera de vestir i de comportar-se amb timidesa i tendresa van capgirar tot el meu l'ordre mental.

Jo només era un adolescent de 14 anys i buscava alguna mena de referència que fos única, a qui ningú més agradés i que d'alguna manera no hagués de compartir. Però aquell grup, aquella melodia em va remoure alguna cosa més. Vaig sentir la necessitat de quedar-me vivint en aquella pau i tristesa que m'inspirava la simplicitat d'un tema tan preciós com és Now it's on. No vaig dubtar, sabia que aquell seria probablement el meu grup ja que representaven millor que ningú el meu cànon estèitc. Amb uns quants diners que havia arreplegat me'n vaig anar a l'Fnac el dia següent i vaig comprar tots els discos que vaig trobar. No tenien ni tan sols una secció pròpia per a ells, els vaig haver de buscar per la lletra G general. Tot i així em vaig topar amb el disc que tan desitjava "Sumday", la portada era tal com me l'havia imaginada, tenia un aire melancòlic i misteriós que em captivava, una atmosfera agradabla que em convidava ser diferent. Jo llavors estudiava en una escola on els cànons eren seguits per la majoria i necessitava molt identificar-me amb tot allò que es pogués considerar diferent. Però per altra banda també sentia una gran tristesa al fons del meu cor. Veia com el món era un lloc ple de miralls i disfresses, de decorats i hipocresia contra la qual no es podia fer altra cosa que passar desapercebut. Però aquella portada, d'alguna manera, em deia que m'evadís, vine, vine amb mi, aquí hi ha un dels secrets més ben guardats del món. I com Alícia al país de les meravelles em vaig deixar anar.

Aquell llac de cristall ple de cignes va ser un referent per a mi durant l'adolescència. Juntament amb el Sumday també vaig adquirir The Sopthware Slump i The Broken Down Comforter Collection. Pel que fa a la música hi havia moltes diferències entre cada disc. El primer que vaig escoltar va ser el The Sopthware Slump que va causar en mi un impacte enorme. Ja des de la primera cançó "He's Simple, He's Dumb, He's the Pilot " vaig pensar que l'havia encertada. L'havia encertada. Aquell disc anomenat The Sopthware Slump parlava d'una raça humana confosa i aixefada sota un univers de ferralla digital i ordinadors. Amb un tema tan emotiu com "Jed the humanoid" vaig plorar, també amb "Underneath the weeping willow" i finalment amb "So you'll aim toward the sky" aquella mena de rèquiem confós s'acomiadava de les meves oïdes havent promulgat en els meus principis tot de desordres.

El segon disc que vaig escoltar va ser Sumday, completament diferent que l'infinit plany de The Sopthware Slump. Vaig llegir que la majoria de gent considerava que The Sopthware Slump era millor que Sumday. A mi, però, a primer cop d'ull em va agradar més Sumday. No vaig trobar ni una sola cançó innecessària, malgrat no fossin gaire originals en quant a composició. Aquell disc també va ser molt important per mi, amb temes sobretot com Now it's on, I'm on standby, The saddest vacant lot in all the world, Lost on yer merry war i sobretot The warming sun amb el qual vaig començar la història d'amor de la novel·la que jo mateix escriuria uns anys més tard anomenada Conte de Fades.

Llavors, prosseguint amb la meva audició meravellosa em vaig escoltar The Broken Down Comforter Collection. Era el disc més antic. Si els altres dos dataven de principis del 2000, aquest darrer era una recompilació de cançons de finals dels anys noranta. Més tard vaig comprovar que es tractava de la unió de dos treballs anteriors: A pretty mess by this one band i Machines are not she. Segurament aquest disc era molt més desmanegat que els altres. La producció era més natural i caòtica i les cançons, un reflex d'un món estrany i a vegades ple d'hostilitat. Malgrat tot, temes com "Song for the Dishwasher" van clavar-se ben a dins.

Encara no havia arribat al fons del grup, però. De moment havia escoltat els que segurament eren els seus tres millors discos. Tots tres eren molt diferents i abordaven diferent estats d'ànim i diferents sensibilitats, però tots tres m'encataven. La veu de Jason em va atrapar i segurament gràcies a ell vaig posar-me a fer música i a provar-ho.

Així doncs un altre dia vaig tornar a l'Fnac i vaig trobar el que es considerava el primer treball que havien publicat: Under the Western Freeway. Alguna de les cançons d'aquest disc fosc i estrany em sonaven d'algun lloc, com si ja les portés a dins des de feia temps i només estiguessin esperant per sortir. Under the Western Freeway és un disc tremendament experimental i tremendament inexpert, però tot i així algunes de les millors peces de Grandaddy provenen d'aquest album. "Laughing Stock", "AM 180" o la mateixa "Under the Western Freeway" que consisteix en una escala major descendent tocada amb sintetizadors enmig d'un caos de sons em van impressionar.

Però el grup ja no tornaria mai a Barcelona després de l'any 2003 - un any més tard jo els havia descobert - o sigui que vaig haver de restar lluny dels seus directes i mirant d'accedir als seus discos com un fan més. Escoltava els seus discos en tot moment fins al punt que es van acabar convertint en el senyal d'identitat de la música que jo faria més tard. Podia escoltar la banda de Modesto i escriure poemes, compondre noves cançons o inventar nous móns. Finalment, quan vaig publicar l'any 2005 To a lost angel - Llum ambre vaig aprofitar la idea de crear un món a partir de l'art que ells m'havien fet sentir.

Ara jo ja havia començat a moure fitxa, qui sap si els nostres camins s'haguessin trobat algun cop. El cert és que l'any 2006 la banda anunciava la seva retirada definitiva i publicava dos treballs. El primer "Excrepts from the Diary of Todd Zilla" em va entusiamar. El tema final anomenat "Goodbye?" era una carta de comiat per a tots els seguidors. Aquest disc només tenia sis o set temes i es feia francament curt. Uns mesos més tard va aparèixer "Just like the fambly cat" que constituïa l'adéu definitiu del grup. Malgrat tothom va admirar aquest darrer treball, encara avui em segueix semblant un dels seus àlbums més fluixos, malgrat temes com "Elevate Myself" o "Summer it's Gone" són força entretinguts.

La banda de Califòrnia es desfà i Jason Lytle, autor i productor de totes les cançons decideix iniciar una gira en solitari. Els vídeos de la gira es poden veure al YouTube. Toca temes de sempre i alguns que només apareixen en un altre recopilatori que publicà el 2002 anomenat Concrete Dunes i se'l veu francamet desolat. Les cançons, només tocades per ell amb una guitarra i un sintetitzador, queden francament coixes. El guitarrista del grup Grandaddy, anomenat Fairchild, va publicar un disc l'any passat en solitari que, a parer meu, no està a l'alçada del seu antic grup.

Finalment, i després de tres anys de silenci i de frustracions, Jason Lytle ha acabat publicant un disc aquest any 2009 anomenat Yours Truly, the Commuter i que no és altra cosa que una preciosa carta de recuperació del seu antic i vell somni. A mi m'ha encantat, és un disc a l'alçada dels de la banda Grandaddy i en alguns aspectes supera l'anterior disc Just like the Fambly Cat. Cançons com la que dóna nom al disc o Forg't it són meravelles musicals.


Bé, això és tot, Grandaddy és un dels grups que més m'han marcat i si aquest text serveix perquè algú s'hi interessi n'estaré molt orgullós.


Una abraçada i ens veiem l'any que ve Catalunya!


Pere Vilanova.
www.myspace.com/perevilanova88


Grandaddy

http://www.youtube.com/results?search_query=grandaddy&search_type=&aq=f

Adéu?

Sóc estudiant de periodisme i des de fa uns mesos que segueixo la trajectòria del cantautor de 20 anys Pere Vilanova. N'hi ha per deixar constància de la seva obra, tot i que penso que la seva vida encara ha de passar per molts canvis. Fill de Bacelona, de Moià i d'Àreu (al Pallars Sobirà), Vilanova és un autèntic desconegut encara, segons diu ell, aquesta ja és la intenció a fi de no haver d'estar lligat a cap voluntat discogràfica o projecte publicitari.

Tot i així, jo el vaig descobrir mig per casualitat i us puc assegurar que val la pena. Enguany ha estat seleccionat amb Titans com a cinquena millor cançó catalana de l'any, també ha estat nominat a disc català de l'any i temes del primer disc com La primavera de la Bet o Terra de llàgrimes i vent han estat merescudes guanyadores en d'altres certàmens. Tot i aíxí, us recomano que no us quedeu en la faceta del primer disc Titans i aprofundiu una mica més.

El segon disc acústic "All the heavy days are over" on Vilanova musica poemes en anglès, francès i català és una autèntica meravella de tendresa i intimitat. Les dues darreres maquetes que ha publicat aquest 2009 "Elixir" i "Religió nocturna", encara que mal gravades, aventuren les noves cançons i temàtiques d'un artista que sembla camaleònic i passa del registre més despullat i directe a l'estridència rítmica d'un pop rock que barreja influències d'Oasis, The Beatles o Bruce Springsteen. De les darreres maquetes destaco sens dubte "Infidels (llums i ombres)", "Un nou alè", "This is you" o "Només el temps" per la seva lletra Dylaniana.

Us convido a entrar dins l'univers de Pere Vilanova, podeu descarregar els dos discos des del seu myspace:

http://www.myspace.com/perevilanova88

i les 7 maquetes del cantautor des de la següent adreça;

http://www.archive.org/search.php?query=pere%20vilanova


Per altra banda, Pere Vilanova ha decidit fer una pausa d'un any durant el qual es dedicarà a preparar el tercer disc, segons vaig poder saber per boca seva; "Cal esperar el temps suficient per no fer passos en fals, cal fer lletres més madures, cal degolllar les ombres que ens imposen com a ídols a fi de trobar el propi camí". El cantautor marxa a Bèlgica - pàtria de cantautors com Brel - on té la intenció de perfeccionar el seu anglès i francès i d'escriure poesia.

Però el seu silenci no es perllongarà més enllà d'aquest Nadal en el qual publicarà "Les Arrels Impossibles" a Ploion Editors, Barcelona, un llibre de poemes amb un pròleg del poeta Carles Duarte on destaca el "talent (...) i la saviesa pressentida del poeta". Així doncs, amb escassos 20 anys, Pere Vilanova és un poeta, un cantautor, un artista que val molt la pena, amb una colla de concerts abans de la seva marxa definitiva (5 de Setembre al Rick's Bar, 7 de Setembre a l'Astrolabi i 10 de Setembre al Macondo Bar) amb una colla de cançons (vegi's el YouTube) i, sobretot, amb una ànsia de treball indescriptible i amb una obra polifònica darrere seu que l'avala.

Aquells que no pugueu assistir als darrers concerts de Vilanova, no us preocupeu, segons diu ell mateix: "El millor encara ha d'arribar, tinc la sensació que l'any que ve serà un molt bon any per a refer temes i pensar cap a on tiraré, qui sap, potser ho deixi, mai es pot saber això, només el temps pot parlar per nosaltres"

Quan se li pregunta sobre l'estat actual de la música en el nostre país ell respon amb una mirada misteriosa. "Estem en un moment dolcíssim, hi ha centenars de propostes interessants i som una cultura atractiva vista des de l'exterior, hem de seguir treballant fins a l'extenuació i obrir la ment a qualsevol tendència i possibilitat, cal respectar els nostres orígens, però sense esdevenir dogmàtics, som una cruïlla apedaçada amb milers de fragments d'altres països i no ens en podem amagar. Som el resultat de complicades equacions culturals, com la majoria de nacions meditarrànies, aquesta és la nostra força i la nostra feblesa. Hem de crear la nostra pròpia mitologia, igual que els anglosaxons han fet amb els Beatles, amb Dylan o Cohen"


I per acabar, m'agradaria deixar-vos una llista de cançons que personalment m'agraden de Pere Vilanova i que podeu escoltar ja sigui en alguna de les maquetes o discos com veure al YouTube:

· Boira
· Titans
· La noia de l'Astrolabi
· This is you
· Aturat
· A l'entrada d'una estació, subterrània... (J.V. Foix)
· So Long (William Shakespeare)
· El bosc dels suïcides
· Infidels (llums i ombres)
· Vine
· Veritat
· Himne



És l'adéu de Pere Vilanova? Opineu!




A.O.